La vida en un traster
Les xifres no ho expliquen tot. Sovint oculten. Hem parlat moltes vegades de la crisi de l'habitatge, dels preus enlairats, del fenomen creixent del sensellarisme, del retard de l'edat d'emancipació dels joves, de la manca de pisos socials, del gran nombre persistent de desnonaments, de les ocupacions, de compromisos públics per construir... També ens referim molts cops al dret bàsic, constitucional, a tenir un lloc digne on viure. Un dret que desmenteix una realitat tossuda i dura. Totes aquestes informacions recurrents acostumen a anar acompanyades de dades eloqüents, flagrants. La consciència social de la gravetat del problema de l'habitatge s'ha anat estenent. Qui més qui menys està avui afectat en el seu entorn per la problemàtica de l'habitatge. Però a vegades cal un cas extrem per acabar de visualitzar i assumir de la magnitud de la tragèdia.
El cas que expliquem avui a l'ARA és especialment il·lustratiu. Al cor de la Barcelona dels turistes, fa anys que hi ha persones que viuen en un traster, en condicions precàries. I que, tanmateix, es consideren mínimament afortunats perquè han pogut evitar el carrer. Tenen el seu racó. Són l'expressió extrema de la crisi de l'habitatge. El Bouchnafa, originari de Nador, de 74 anys, viu en un cubicle d'un metre i mig per un metre i mig. Des de fa cinc anys. Hi ha altres persones que encara tenen menys espai. Ell lloga el seu traster per una mica més de 100 euros al mes. Al Marroc hi té la dona i tres fills. Quan no és al traster, recull ferralla o va a la mesquita, on acudeix religiosament a fer les cinc pregàries diàries.
Els gestors dels trasters expliquen que està prohibit pernoctar en el seu local. Però resulta evident que això no es compleix. L'infrahabitatge és una evidència en altres parts de la capital catalana i de tot el país. Amb moltes modalitats: hi ha pisos pastera, hi ha cada cop més coliving (lloguer per habitacions) en condicions dubtoses i a preus desorbitats, hi ha locals comercials a peu de carrer que fan funcions d'habitatge, hi ha rebotigues on s'amunteguen famílies, hi ha llits compartits (de nit hi dorm una persona i de dia una altra), hi ha pensions de mala mort que acullen persones de manera semipermanent... Tota aquesta casuística de la misèria residencial, mig invisibilitzada, la tenim a tocar. És una vergonya col·lectiva enquistada, que existeix al marge de la llei i que no fa sinó augmentar.
L'administració no sembla que tingui capacitat (ni voluntat?) per afrontar aquesta realitat. Les entitats socials que treballen a peu de carrer, desbordades, no donen l'abast. Les víctimes de la marginalitat tendeixen a ocultar-se per por, en el context d'un moment ideològic i polític d'auge dels discursos d'ultradreta que assimilen precarietat i immigració a delinqüència. És una situació en forma de bucle. Però no fer res és permetre que les coses empitjorin. Sempre es pot anar a pitjor. Cal començar a actuar. Amb urgència. I amb un mínim d'empatia. Hi ha molts Bouchnafa que mereixen un mínim de dignitat.
